“Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut” (Mc 1, 38). L’Evangeli ens arrela en la llibertat, fent-nos alhora arrelament i èxode permanent. “He cregut, i per això he parlat”. La fe ens treballa en una confiança fonda, ens confereix la seguretat de la gràcia, d’allò que és fundant. Precisament, en la mateixa tremolor i fragilitat que som, en la nostra humilitat i pobresa, sentim la transcendència, algú més que nosaltres. En la incertesa que tot ho habita sentim la força de la veritat, de l’ Esperit. La temptació de por i negativitat, inherent a l’ existir, ens insisteix en la suficiència del do de la fe, una suficiència que ens fa súplica i humilitat tremolosa. Perquè “portem aquest tresor en gerres de terrissa”. És l’Esperit del Messies Jesús qui ens guia, ens sosté, i ens encén en el coratge de ser creients. “De franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc”. L’evangelització és transparència de gràcia i imperatiu de regne que ens fa oients de persones, situacions i realitats.